L’estudi aborda l’hermetisme renaixentista, el neoplatonisme, la prisca theologia, la filosofia perenne i el pensament tradicionalista de René Guénon. També examina les possibilitats i els límits de la interpretació en diverses obres d’Eco, entre les quals hi ha El nom de la rosa, El pèndol de Foucault, L’illa del dia abans, El cementiri de Praga, Baudolino i Número zero. El recorregut s’amplia amb l’estudi de la maçoneria, els quatre sentits de la interpretació en Dante, els nivells interpretatius del Pardès jueu, la concepció del símbol en Carl Gustav Jung i Mircea Eliade, i la literatura visionària de Gérard de Nerval.
A partir d’aquests àmbits, l’article proposa un mètode de lectura basat en l’anàlisi del context històric, la funció dels símbols, els sistemes de correspondències i els arguments que justifiquen cada interpretació. També distingeix entre les relacions documentades dins d’una tradició, les analogies comparatives, les hipòtesis sobre possibles influències històriques i les afirmacions sobre una veritat metafísica comuna. La conclusió sosté que l’obertura a múltiples significats no implica que totes les interpretacions siguin igualment vàlides. La reflexió d’Eco permet defensar una lectura capaç d’explorar la riquesa simbòlica dels textos i les tradicions sense renunciar al rigor crític ni convertir les semblances en proves d’una unitat universal.
