Aquest article proposa una lectura esotèrica de Dante Alighieri a partir de l’estructura simbòlica de la seva obra, especialment a El Convivio i a la Divina Comèdia. Sense afirmar de manera categòrica la pertinença històrica de Dante a una ordre iniciàtica concreta, es defensa que el seu pensament participa d’una tradició espiritual en què coneixement, amor, cosmologia, cavalleria, Grial, Temple i visió divina formen part d’un mateix itinerari d’ascens de l’ànima.
L’article analitza, en primer lloc, la concepció dantesca del coneixement com a perfeccionament espiritual, així com la correspondència entre els cels i les arts liberals. A continuació, examina la funció mediadora de Beatriu com a figura de saviesa amorosa i principi d’elevació interior. També s’estudien les possibles relacions simbòliques entre Dante, els Fedeli d’Amore, la literatura del Grial, la tradició templera i alguns motius que posteriorment seran reelaborats per la simbologia maçònica, especialment en el Ritu Escocès Antic i Acceptat.
Finalment, el text interpreta el Paradís com la culminació iniciàtica del viatge dantesc. La presència de l’escala celeste, els set planetes, sant Joan Evangelista, el pelicà, l’àguila, la rosa celestial, la sang redemptora, sant Bernat de Claravall i el número trenta-tres permet entendre la Comèdia com una arquitectura espiritual de purificació, il·luminació i contemplació de la unitat divina. Des d’aquesta perspectiva, l’esoterisme de Dante no depèn tant d’una filiació secreta demostrable com de la forma profunda del seu pensament, basat en la correspondència entre el món visible i l’ordre superior de l’esperit.
