Aquest treball analitza la presència i la funció de la Càbala en el simbolisme del Ritu Escocès Antic i Acceptat, a partir d’una lectura comparada de fonts bíbliques, cabalístiques i maçòniques. Lluny de plantejar una investigació sobre els orígens històrics de la Maçoneria, l’estudi se centra a identificar i descriure aquells símbols, conceptes i estructures rituals que mostren correspondències clares amb la mística jueva, especialment pel que fa al Temple de Salomó, la Paraula perduda, les columnes, la Menorà, l’Arbre de la Vida, la Shekhinà i els diferents nivells d’interpretació del símbol.
El text aborda el símbol com un llenguatge iniciàtic i operatiu, destinat a provocar una transformació interior de l’iniciat més que no pas a transmetre continguts doctrinals tancats. En aquest marc, s’exploren paral·lelismes entre la mística jueva i el mètode maçònic, entesos tots dos com a vies de perfeccionament humà que articulen coneixement, ètica i responsabilitat social. Així mateix, es distingeix entre la Càbala hebrea tradicional i la Càbala cristiana renaixentista, assenyalant-ne la influència diferenciada en determinats graus del Ritu. El conjunt proposa una lectura simbòlica que situa la Maçoneria com a hereva i transmissora d’elements essencials de la tradició iniciàtica occidental.
