L’estudi mostra que la diferència decisiva no rau tant en el fenomen visionari en si mateix com en el sentit que se li atribueix i en la manera com és assumit. En l’àmbit artístic, la visió pot trobar la seva realització en l’obra, tal com exemplifiquen casos com Joan Miró o William Blake; en l’àmbit místic, en canvi, la visió només adquireix el seu valor ple quan és travessada i condueix a una transformació interior, com succeeix en Hildegarda de Bingen, Teresa d’Àvila o sant Joan de la Creu.
El treball amplia aquesta lògica al símbol i al ritu, entesos també com a mediacions que no constitueixen la meta, sinó el llindar d’un sentit ulterior. La tesi central sosté que la plenitud de la visió no consisteix a fixar-se en la seva aparença, sinó a reconèixer-la com a signe que anuncia, orienta i impulsa cap a allò que la transcendeix.
