El text ofereix una síntesi d’Ilercavònia, territori dels ilercavons, en el marc de la cultura ibèrica (segles VI–I aC). A partir de fonts clàssiques (Hecateu, Titus Livi, Cèsar i Avié) se’n delimiten els límits aproximats, les principals mencions documentals i el paper del riu Ebre en la mobilitat i l’economia. S’hi descriu el model d’assentament en alçada (oppidum) com a nucli de control territorial i s’assenyala la importància arqueològica de la regió, amb jaciments que permeten seguir l’evolució des del bronze final fins a la romanització.
