Aquest article presenta una traducció i anàlisi de la quarta part de Les Portes de la Santedat de Jaim Vital, cabalista del segle XVI vinculat a l’escola de Safed i principal deixeble d’Isaac Luria, en el context del renaixement místic jueu a la Galilea otomana. L’estudi se centra en els procediments contemplatius i combinatoris orientats a l’assoliment de l’experiència profètica. El text examina un mètode que articula tres dimensions inseparables: la purificació moral, el recolliment mental i l’ús de lletres, paraules i permutacions com a instruments de concentració extrema.
En aquest marc, la profecia no apareix com un fenomen espontani o merament extraordinari, sinó com el resultat d’una disciplina interior destinada a produir un estat de consciència unificada, receptiva i oberta a una forma superior de coneixement. Aquesta anàlisi permet situar el text de Vital en proximitat amb la càbala extàtica d’Abraham Abulafia, especialment pel que fa a l’ús de combinacions de lletres com a tècnica de transformació de la consciència, tot i que en Vital aquestes pràctiques s’integren en un programa més ampli de perfeccionament ètic i preparació espiritual.
Finalment, l’article subratlla la rellevància textual i històrica d’aquesta quarta part, atès que, segons explica Gershom Scholem a Les grans tendències de la mística jueva, aquest material fou objecte de censura en la tradició impresa: el capítol que presentem, dedicat al coneixement profètic i a les tècniques d’èxtasi, no fou incorporat a les edicions antigues i només es va conservar en alguns manuscrits. Aquesta circumstància reforça el valor del text com a testimoni singular d’una mística jueva pràctica, situada entre la disciplina interior, la tècnica contemplativa i la transmissió restringida del saber esotèric.
