Aquest treball estudia el símbol maçònic de la Paraula Perduda com a representació de la pèrdua i la recuperació de l’accés al Nom diví (YHVH), establint un pont entre la tradició iniciàtica maçònica i l’exegesi jueva. En la maçoneria, especialment als Alts Graus del Ritu Escocès Antic i Acceptat, la Paraula Perduda simbolitza la ruptura d’una saviesa primordial i el camí cap a la seva recuperació. En la càbala, aquesta idea convergeix amb el Tetragrama, entès com un codi sagrat que ordena el cosmos i orienta el retorn a la unitat.
L’estudi recorre l’evolució teològica del Nom des del Talmud i els midraixos fins a pensadors com Yehudà ha-Leví i Maimònides, i aprofundeix després en la càbala teosòfica i lingüística d’Azriel de Girona, el Zóhar i Joseph Gikatilla. També compara diferents interpretacions contemporànies del llenguatge místic, especialment les de Gershom Scholem, Moshe Idel i José Antonio Antón Pacheco. Finalment, conclou que la Paraula Perduda, el Nom YHVH i la pràctica de restitució formen un únic eix simbòlic que integra llenguatge sagrat, ordre còsmic i transformació interior de l’ésser humà.
