L’anàlisi es desplaça progressivament del governant ideal al governant real i a les condicions humanes que poden alterar la seva relació amb el poder. En aquest marc es proposen diversos perfils: el polític idealista, que pot acabar decebut i retirar-se davant la distància entre els seus ideals i la realitat; el polític mediocre i ressentit, que pot trobar en el poder una forma de compensació personal; el mercenari polític, que subordina el seu judici a la fidelitat envers un partit o una causa; el polític professional, per a qui l’activitat política es converteix en una forma de vida i en una font de subsistència; i el cacic, que consolida durant anys una xarxa de fidelitats, interessos i dependències que transforma el poder institucional en poder personal.
També s’examina la lluita interna dins les organitzacions polítiques i la dimensió social del caciquisme, quan el sistema clientelar es manté mitjançant l’intercanvi recíproc de favors i lleialtats. Aquest recorregut permet reformular la coneguda afirmació que el poder corromp: potser el poder no crea necessàriament la corrupció, sinó que revela, amplifica i organitza inclinacions ja presents en la condició humana. La qüestió final queda oberta: si cap ésser humà no és completament immune a l’ambició, la vanitat, el ressentiment o el desig de domini, el problema polític no consisteix únicament a trobar el governant ideal, sinó a determinar si l’ésser humà és capaç de governar sense convertir-se, al seu torn, en súbdit del poder que exerceix.
