En determinades tradicions filosòfiques antigues, els poetes, els teòlegs i els savis del passat eren considerats transmissors d’una veritat profunda, sovint expressada de manera simbòlica o velada. Aquesta concepció permetia als comentaristes posteriors interpretar els seus textos més enllà del sentit literal sense considerar que estiguessin inventant una doctrina nova: entenien que la seva tasca consistia a desvelar, explicitar o traduir una veritat que ja es trobava implícita en la tradició. Així, una interpretació posterior podia ser considerada legítima dins del propi sistema hermenèutic encara que no coincidís amb el sentit filològic que avui atribuïm al text original. Aquesta diferència és essencial per comprendre autors com Porfiri: la seva interpretació d’Homer pot ser estudiada com una lectura filosòfica antiga del text sense convertir-la automàticament en una prova del que Homer havia volgut dir.
Interpretació filològica i interpretació simbòlica
La interpretació filològica i la interpretació simbòlica constitueixen dos nivells diferents d’aproximació a un text. La interpretació filològica procura establir què diu efectivament la font i quin significat podia tenir en el seu context històric, lingüístic i cultural, atenent el vocabulari, la transmissió textual, les fonts i les circumstàncies de la seva composició. La interpretació simbòlica, en canvi, parteix del text però cerca en els seus personatges, espais, objectes, accions o relats un significat que ultrapassa el sentit literal i els relaciona amb conceptes filosòfics, cosmològics, religiosos o espirituals. La distinció és essencial perquè una lectura simbòlica posterior no s’ha de confondre amb el significat original del text. En el cas de la cova de l’Odissea, Homer descriu una cova amb dues portes, mentre que Porfiri en fa una lectura al·legòrica i les integra en una concepció cosmològica vinculada al descens i l’ascens de les ànimes.
El comentari com a transmissor de la tradició
El comentari és un gènere discursiu que estableix un pont entre el text del passat i el lector d’una època posterior. El comentarista parteix d’una obra considerada d’autoritat, però no es limita a explicar-ne el sentit literal: la rellegeix, la relaciona amb altres tradicions i la reformula d’acord amb les categories intel·lectuals del seu temps. Aquesta funció fa que el comentarista sigui alhora intèrpret i transmissor de la tradició. La seva obra pot conservar doctrines, interpretacions o fragments de fonts anteriors que avui ja no posseïm. Per això, un autor com Porfiri pot transmetre materials procedents d’una tradició filosòfica anterior que només coneixem gràcies al seu testimoni. Tanmateix, cal distingir entre allò que Porfiri afirma directament i allò que nosaltres reconstruïm a partir del seu testimoni, ja que no sempre podem saber si va conèixer una determinada font directament o si la va rebre mitjançant altres autors.
Traducció diacrònica
La traducció diacrònica és el procés hermenèutic mitjançant el qual un text, un símbol o una tradició del passat és reinterpretat i traslladat a un nou context històric i cultural. En aquest procés, se’n conserven determinats elements de l’estructura original, però aquests adquireixen un significat nou d’acord amb les categories intel·lectuals i simbòliques de l’època que els rep. No consisteix, per tant, en una traducció lingüística, sinó en una operació de relectura, apropiació i actualització que permet establir una continuïtat entre passat i present. Així, una antiga representació del viatge de l’ànima, com la que trobem en la tradició platònica i en les interpretacions tardoantigues del descens de l’ànima al món sensible i del seu posterior retorn a l’àmbit celeste, pot ser reinterpretada en èpoques posteriors d’acord amb nous sistemes simbòlics.
En una lectura maçònica moderna, aquest mateix esquema pot ser traslladat al llenguatge de la iniciació i entendre’s com una representació del recorregut de l’iniciat des de la foscor i la ignorància cap al coneixement i la llum. Aquesta operació constitueix una traducció diacrònica perquè manté l’estructura simbòlica del trànsit, però en modifica el marc interpretatiu i hi incorpora un nou significat. La nova interpretació no anul·la necessàriament les anteriors, sinó que se superposa a elles i amplia les possibilitats de lectura del símbol, de manera que una mateixa imatge pot conservar els significats que ha adquirit al llarg de la tradició i, alhora, assumir-ne de nous en contextos històrics diferents. Això no permet afirmar que el significat maçònic fos present en el context antic, sinó que mostra com un símbol pot continuar evolucionant mitjançant successives interpretacions.
En conjunt, aquestes distincions permeten evitar una confusió freqüent en l’estudi dels textos simbòlics: convertir la interpretació d’un text en el contingut del text mateix. El text original, la interpretació que en fa un autor posterior i la lectura que nosaltres en fem actualment són tres nivells diferents que poden estar relacionats, però que no s’han de confondre. Aquesta separació permet estudiar alhora el sentit històric d’una font, la seva recepció simbòlica i les transformacions que experimenta quan és incorporada a nous sistemes de pensament.
