Aquest treball examina la lectura que Gershom Scholem fa d’Abraham Abulàfia al llibre Las grandes tendencias de la mística judía, amb una atenció especial a la seva anomenada càbala profètica. A diferència d’altres corrents cabalístics medievals centrats en la descripció del món diví i de les sefirot, Abulàfia proposa un camí de transformació interior orientat a l’experiència profètica. El seu mètode recorre a la combinació de lletres, la recitació de noms divins, la concentració i certes pràctiques psicofísiques, no com a fi en si mateixes, sinó com a mitjans per alliberar l’ànima dels “nusos” que la mantenen lligada a la dispersió de la vida ordinària.
L’estudi mostra que, en Scholem, l’originalitat d’Abulàfia no rau a haver descobert l’única via cap a la revelació, sinó a haver formulat un mètode específic, coherent amb l’horitzó espiritual del judaisme medieval, per provocar de manera controlada una experiència visionària. El nucli d’aquesta experiència és el desdoblament del jo: el subjecte percep una veu, una figura o una presència que li transmet coneixement i que, tot i aparèixer com una alteritat, sorgeix de la seva pròpia interioritat transformada.
Finalment, el treball situa aquesta experiència dins un marc comparatiu més ampli. La “forma del propi jo” en alguns textos cabalístics, la “naturalesa perfecta” del relat hermètic de Balīnūs, el daimon neoplatònic, certes figures visionàries de la mística islàmica i les locucions interiors de la mística cristiana presenten una estructura de fons comparable. Això permet entendre millor la proposta d’Abulàfia, no com un cas aïllat, sinó com una formulació especialment precisa d’un fenomen espiritual més ampli: l’aparició d’una instància interior que es presenta com a “altra” i que esdevé mediadora del coneixement revelat.
Descarrega el text complet en PDF
