Aquest article proposa un recorregut per la “màgia” de la càbala a partir de la interpretació i les correspondències entre lletres, nombres i cosmologia. El punt de partida és Abraham ibn Ezra i la seva lectura del Nom diví (יהוה), on el valor fonètic i, sobretot, el valor numèric de yod, hei i vav s’insereixen en un marc d’afinitats pitagòriques i neoplatòniques (la unitat i l’ordre decimal, l’1 i el 10). Tot seguit s’hi desenvolupa el “misteri” de la lletra alef com a substància primigènia i com a estructura composta (yod–vav–yod), cosa que connecta amb les permutacions que originen noms divins rellevants i amb la concepció de la creació com a acte lingüístic: les lletres hebrees com a “maons” del món.
El text avança cap a la doctrina de les sefirot i l’Arbre de la Vida, presentant-ne les funcions teosòfiques i psicològiques, les correspondències amb atributs divins, els universos (Ein Sof, Adam Kadmón, Atzilut, Brià, Yetzirà, Asià) i les jerarquies angèliques. Finalment, es revisen les principals etapes de recepció —càbala jueva, càbala cristiana renaixentista, càbala hermètica/ocultista i corrents contemporanis— i s’assenyalen continuïtats i tensions doctrinals, especialment al voltant del problema del mal i del Sitra Achra.
